Els límits de la pintura
Les peces que conformen aquesta instal·lació ofereixen diferents variants amb el negre com a predominant i diversos usos del color en subtils franges horitzontals.
La seva contemplació convida a una reflexió estètica sobre els límits de la pintura i, més enllà, sobre els factors espai i temps i el nostre paper en aquests. La pintura de Jordi Teixidor deconstrueix prejudicis i ens obre la ment.
La instal·lació activa en l’espectador un estat de contemplació de les obres a través de la introspecció, com en l’interior d’un temple. Teixidor parla de la relació que estableix l’etimologia de la paraula contemplar: “contemplari” (mirar atentament un espai delimitat) i “templum” (temple, lloc sagrat per veure el cel).
Teixidor crea un espai no per a les obres, sinó per a la situació o l’estat que la contemplació de les obres genera. En no haver-hi tema en aquestes, es genera una indeterminació. No hi ha exterior i interior, i en els quadres la indeterminació continua, ja que no existeix ni dalt ni baix.
El paisatge
Aquest projecte parteix de la investigació de l’artista sobre la Biblioteca Laurenziana que va realitzar Miquel Àngel a Florència. Teixidor fa referència a l’espai conegut com a “ricetto”, que dona accés a la biblioteca, on s’aprecien les finestres tancades, cegues, que tant van impressionar Rothko.
Les finestres cegues, les finestres a l’exterior no per veure, sinó per no veure, són un element fonamental per a Jordi Teixidor, per a qui la pintura és una manera d’entrar en contacte amb la nostra pròpia interioritat.
La porta-finestra de la sala dona pas a la contemplació del paisatge. La relació de Jordi Teixidor amb el paisatge ha estat sempre conceptual, reflexiva, intel·lectual, romàntica i literària. No tant el paisatge com a representació de la natura o testimoni del que és bell, estètic o del color, sinó com un espai que provoca una reflexió; no un reconeixement, sinó una reflexió.
“Les meves obres no responen a cap mena de representació de la natura, sinó només i exclusivament a «la idea de paisatge». Mai m’ha motivat la natura, ni tan sols pel color. La meva relació amb el paisatge ha estat sempre conceptual, reflexiva, intel·lectual, romàntica i literària. […] M’ha motivat el concepte de l’horitzó, el de separació d’elements semblants”
Expressió tràgica de la pintura espanyola contemporània
Premi Nacional de Belles Arts 2014 i considerat un dels màxims representants de l’abstracció espanyola.
Estudiós de la història de l’art, la filosofia i la poesia, i admirador del Matisse més sintètic, Jordi Teixidor desenvolupa una pintura racional, equilibrada i fortament continguda en els elements expressius. La seva obra incita al pensament i rebutja qualsevol lectura narrativa.
La seva obra ha de ser entesa com una reflexió estètica i intel·lectual sobre els límits de la pintura, com l’anhel irrealitzable de fer el quadre definitiu — la no-pintura.
Amb l’ús del negre, Teixidor ha formalitzat una seqüència d’imatges que constitueix una de les més destacades expressions tràgiques de la pintura espanyola contemporània
