Quan va néixer la seva néta Carmen, l’artista va sentir que, si volia copsar l’essència d’aquella imatge, ho havia de fer a través del llenguatge escultòric. López va representar només el cap perquè el rostre és, per a l’artista, on es concentra l’expressió del caràcter i les emocions de les persones. Hem de veure en aquestes peces l’emoció que produïa a l’artista contemplar el rostre de la seva néta acabada de néixer.
Antonio López va començar a treballar el cap del nadó adormit, quan encara tenia la deformació característica posterior al part. La nena, però, es va començar a despertar i així és com va sorgir el projecte d’una figura nova amb els ulls oberts. El diàleg entre les dues peces es pot llegir com a evocació del pas del temps, com a metàfora del son i la vigília, de la nit i el dia, dos instants de retracció plenament expressiva.
L’artista va treballar les dues peces alhora, en paral·lel, i va acabar creant tota una sèrie de retrats de Carmen, en diversos materials i dimensions. López parteix primer d’un model realitzat amb cera que, després, va passant a altres materials, com el bronze, en aquest cas, o l’or procedent de la gravera, amb el qual va realitzar dues peces de format petit que formen part de la col·lecció de la Fundació Sorigué.
El Día y La Noche superen l’escala humana i, segons el mateix artista, «en augmentar la mida dels caps, esdevenen un símbol. Poden exhibir-se al carrer i tenen una vida completament diferent, allunyada de la privadesa que transmet la mida natural». Amb aquesta nova escala, deixen de ser un retrat individualitzant, cosa que aporta a les peces un caràcter més universal i simbòlic, que s’accentua en un context tan singular.